dimarts, 23 de juny de 2015

[080] - Quedem com a amics: una reflexió sobre innovació educativa

Sóc dels que s'enamoren amb certa facilitat. No és d'estranyar, doncs, que durant els primers anys com a professor em fixés en la innovació educativa. Des que la vaig conèixer, he llegit i rellegit àvidament força articles per tal de saber més sobre ella. Demanava a companys de feina si la coneixien, compartia amb altres docents virtuals el meu amor cap a ella. Fins i tot vaig crear un blog per parlar-ne!

Així és com ja fa gairebé 5 anys que vaig obrir DidàcTIC. I després d'aquest temps, encara rellegeixo els primers posts no sense passar una mica de vergonya aliena: quina innocència en les meves paraules, els meus comentaris, ... Llavors no sabia que conquistar la innovació educativa no es fa de la nit al dia. I quan vaig començar a flirtejar amb ella, vaig adonar-me de la veritat. 

Aquest bloc és testimoni, així com els seguidors i, com no, els meus alumnes, dels meus encerts i errors per acostar-me a la innovació educativa. Mai no havia estat tan segur que la manera d'ensenyar llengua i literatura havia de seguir un camí diferent. Fins llavors, havia estimat l'ensenyament tradicional. Va ser el meu primer amor. Vaig establir una relació de submissió total. Sentia una mena d'estimació platònica, ideal: m'imaginava una aula banyada pel sol matiner, amb els alumnes asseguts i en silenci, tots amb els deures acabats i expectants a la meva entrada a l'aula, pendents en tot moment del que els explicaria a classe. Quina ingenuïtat, mare meva! La bufetada de la realitat va ser sonada! L'ensenyament tradicional era tot el contrari del que pensava, fet que em va obligar a assumir que no duraríem gaire temps junts. I així va ser. 


Tot i que la meva relació amb ella era com la d'aquelles exnòvies a les quals no saps per què, però encara et sents atret per ella, per les classes magistrals que omplien el meu ego. Què voleu que us digui! No en sabia més, tenia uns vint-i-sis anys!!! Per mirar d'oblidar-me d'aquesta tortuosa relació, vaig decidir matricular-me al postgrau de Formació de Professorat de Català per a Adults. I anys més tard, a la versió transformada en un màster. Va ser una decisió encertada. 

Durant els anys de formació vaig començar a tenir contacte amb la innovació educativa. I com n'era, d'atractiva! Vaig saber què era això de l'aprenentatge significatiu, l'aprenentatge basat en projectes, metodologies basades en les TIC, etc. Va ser una època esplendorosa i que va fer capgirar de dalt a baix tot els meus esquemes didàctics. L'amor va sorgir, la passió desenfrenada per saber-ne més era el motor del meu dia a dia. Em sentia realitzat i acceptat per una actitud davant l'ensenyament de la llengua i la literatura. 

Però no va ser l'únic amor que vaig tenir. Vaig conèixer també la reflexió docent. No era tan sumptuosa com la innovació educativa. De fet, me la van presentar i amb prou feines la vaig saludar. Són com aquelles persones que, sovint, es creuen al llarg de les nostres vides i a les quals infravalorem o, simplement, ignorem. Però, un dia, i no sabem com, esdevenen les més importants del nostre petit món. En el meu cas, el dia va arribar quan vaig adonar-me'n com se les gasta la innovació educativa. 
Durant el postgrau i el màster vaig posar a prova aquestes noves metodologies. I els resultats no van ser espectaculars. Però no volia abandonar les meves aspiracions amoroses i vaig continuar darrera la innovació educativa. I quan les coses anaven maldades, anava a plorar a les espatlles de la reflexió docent. Pobra mossa! Va arribar un punt en què tots dos ens coneixíem tant que, finalment, em vaig enamorar d'ella. Va ser així que vaig acabar la formació amb una xicota (reflexió docent) i un amor no correspost (innovació educativa).

La relació amb la reflexió docent va anar massa ràpida: vaig fer-li lloc al piset en forma de blog (aquest que llegiu) i vaig iniciar el camí cap a les bones pràctiques docents... no sense oblidar-me de la innovació educativa. Sempre hi era: allà on mirava m'imaginava un projecte, una activitat, una unitat didàctica, ... Com diu la cançó: era obsessió. Deixava la reflexió al pis i em passava el dia a fora, vagant amb la intenció de ser correspost per la innovació educativa. I no us penseu que era un pagafantes! Va haver moments que semblàvem una parelleta... perquè jo sé que, en el fons, m'estimava. Per exemple, quan vaig portar a terme la unitat didàctica dels contes, amb l'exposició FotoLicus 2.0, les wikis d'obres literàries, la publicitat, o els curtmetratges del cinefòrum. Quins temps!!! 
Però, és clar, no tot dura per sempre. Després d'una temporada de satisfaccions, vaig demanar-li formalitzar la relació. Va ser una mala idea. Cada vegada que volia passar més temps al seu costat, ella s'esmunyia dels meus projectes. Parlo d'un parell d'anys enrere. 

Crec sincerament que vaig embogir d'innovació educativa perquè vaig provar de tot: xarxes educatives, classes semipresencials, el "learning by doing", fer"flipar" l'aula,... Estava tan capficat que vaig fixar-me més en el continent que en el contingut. I vaig perdre el nord. Vaig oblidar-me de la selecció de continguts, de l'avaluació, dels alumnes, de tot. Tanta innovació descontrolada va fer adonar-me que m'estava perjudicant la salut mental i docent. Era, doncs, el moment de deixar-la i recuperar el seny.

Malgrat tot, la reflexió docent em va tornar a rebre amb les portes obertes. Em va fer notar que, per sobre de tot, no és negatiu estimar la innovació educativa. Però abans havia de saber qui sóc realment. Vaig mantenir converses realment interessants amb la reflexió que em van ajudar a redefinir-me i reconduir el camí docent que havia malmès per culpa d'una obsessió. 
Així és com vaig voler recuperar l'esperit postmàster i sentir-me, sobretot, professor de llengua i de literatura. Vaig fer notar a la innovació educativa que havia de distanciar-me'n. Era vital saber prioritzar aspectes de la docència com l'avaluació, el contingut de cada seqüència didàctica, de cada projecte, temporitzar-ho tot, establir una planificació adequada per a cada curs i per a cada grup. Perquè, per sobre de qualsevol concepte, ensenyo llengua i literatura. Ara, com la faig arribar als alumnes és una altra qüestió. I és aquí on sí que demano consell a la innovació educativa. 

Actualment, doncs, la relació amb ella és cordial. No estic pas enamorat, ja se m'ha passat l'efecte embriagador de les seves infinites possibilitats. Però ens entenem força bé: em suggereix idees, em proposa metodologies i agita de manera sana i racional la nostra amistat. Perquè ara només som amics. L'amor el guardo per a la reflexió, a la qual considero la millor eina d'innovació educativa possible. És la que m'ha permès regenerar el motor docent aquest curs i qui sempre ha estat al meu costat. És, també, un element important que haig de saber transmetre als companys i als alumnes: uns, per a millorar com a docents; els altres, per arribar a aprendre llengua des de l'experiència.

En definitiva, he après que estimar la reflexió és apostar per un amor infinit cap a la professió docent, cap a la millora constant, cap a la felicitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius? Comenta aquesta entrada!